La caça (literària) del bosó de Higgs

En el fons, gairebé qualsevol investigació científica és la còpia d’una novel·la policíaca. O viceversa.

Però encara més, gairebé qualsevol investigació científica té un pòsit de novel·la, policíaca o no. Perquè més enllà de les hipòtesis, les dades i les conclusions, tota investigació té la seva pròpia narrativa, i no sols perquè la seva estructura és susceptible d’explicar-se, sinó perquè, per al seu avenç, els qui la duen a terme no deixen d’explicar-se-la a ells mateixos. Inevitablement.

Per això, per explicar-la, es van reunir Sonia Fernández Vidal, Martine Bosman i Tamara Vázquez en el marc del programa Tercera Cultura de Kosmopolis. Físiques les tres, la primera ara és escriptora i divulgadora, tot i que va col·laborar fa anys amb el CERN, el centre de Ginebra on té lloc la recerca del bosó. Les dues últimes treballen actualment en l’experiment ATLAS, un detector de 25 metres d’altura en forma de capes de ceba que constitueix un dels principals elements en la recerca del famós bosó.

Molt breument, el bosó de Higgs és una partícula l’existència de la qual va predir Peter Higgs, entre altres científics, el 1964. Inobservable i indetectable en aquell moment, va ser proposada com a conseqüència de certes «debilitats» del model estàndard, el model físic més acceptat i que permet explicar bona part de les característiques i els comportaments de l’univers. Fins llavors el model fallava a l’hora d’explicar l’existència de matèria, incloent-hi la raó per la qual algunes partícules tenen massa i d’altres (com el fotó de la llum) no. Per això, es va proposar l’existència de l’anomenat camp de Higgs, una mena de llum obliqua que conferia massa a les partícules, segons si hi interactuava o no.

Però el concepte, ja per si mateix esquiu, era difícil d’explicar. Per això va haver de recórrer a les imatges (és a dir, en el fons, recórrer a la literatura).

Això va fer David Miller el 1993, quan va imaginar Margaret Thatcher com un protó que entrava en una reunió del partit tory. Els militants que s’anaven aplegant al seu voltant en dificultaven el pas, i allò era el que donava massa al protó. Els militants, és clar, eren el camp de Higgs, i no haguessin fet cas de res si només hagués aparegut per allà un lleuger fotó.

I això va fer, d’una manera menys política, però fins i tot més senzilla, Sonia Fernández quan va comparar el camp de Higgs amb una piscina de nens que les partícules han de travessar. Les més pesades (per exemple, els protons) ho faran caminant, i l’aigua els oferirà molta més resistència que si ho fessin nedant (com ho faria un electró).

Però, a més d’aquestes imatges, el bosó de Higgs en si mateix ja té la seva pròpia història literària. Perquè si és famós, ho és en part per culpa d’un editor: quan Leon Lederman va escriure el seu llibre de divulgació La partícula de Dios: si el universo es la respuesta, ¿cuál es la pregunta?, el nom original era en realitat «La partícula maleïda», en un reflex del que sentien els científics en aquells moments davant de l’introbable bosó. Va ser l’editor el qui va canviar l’adjectiu pel més atractiu «diví», amb la qual cosa va contribuir a l’anomenada Higgstèria que ha tingut en els darrers anys.

*

 

«Altres mapes tenen formes, amb les seves illes i els seus caps!

Però hem d’agrair al nostre valent capità

que ens hagi portat el millor —afegien—,

un de perfecte i absolutament en blanc!»

(Lewis Carroll. La caça de l’Snark)

L’existència de massa trencava la simetria en el model estàndard de la física. La troballa del bosó demostraria el camp de Higgs, i amb això retornaria l’equilibri al model. Però la seva recerca era una aventura difícilment predictible. I aquesta característica van fer servir les conferenciants de Kosmopolis per explicar el viatge, traçant un paral·lelisme entre aquesta caça i la de l’Snark, una criatura misteriosa i mai vista que se suposava que era una barreja de serp (snake) i tauró (shark). O el que és el mateix, un paral·lelisme amb el poema (narratiu) La caça de l’Snark, de Lewis Carroll, l’autor d’Alícia al País de les Meravelles (i matemàtic, d’altra banda, cosa que segurament explica moltes de les particulars característiques de la seva escriptura). Un paral·lelisme-pont estranyament natural i molt encertat perquè, com s’ha dit de l’obra, aquesta narra:

   el viatge impossible d’una tripulació improbable, per trobar una criatura inconcebible.

En el cas del bosó, la tripulació improbable la formen actualment més de 3.000 científics de 38 països diferents, amb l’esperança de trobar una partícula de la qual només es pressuposaven certes característiques, però la recerca de la qual no deixava de ser un mapa en blanc. Per això, des dels anys seixanta, es van anar construint diferents col·lisionadors de partícules d’energies creixents. Perquè, si se sabia alguna cosa, era que per trobar la partícula es necessitarien enormes quantitats d’energia, en un intent molt petit de reproduir les condicions del Big Bang, única situació en la qual el bosó seria detectable. I que caldria invertir una gran quantitat de recursos en els detectors capaços d’«intuir-la», perquè a més, gairebé com l’Snark, la partícula és tan esquiva que apareix una vegada de cada bilió de col·lisions, i desapareix en un temps ridícul de tan mínim. A les primeres dècades, gairebé qualsevol integrant de l’expedició hauria dit el que els caçadors de l’Snark deien, que:

   hem navegat molts mesos, però fins ara no hem vist ni hem olorat l’Snark.

Però el que l’any 2000 ja sabien, si més no, era on no estava. Si existia un bosó de Higgs, aquest no tindria una massa menor de 115 GeV (la unitat de massa o energia més emprada en aquest camp de la física de partícules). Així que en certa manera es pensava que:

   l’Snark és a prop, i la nostra gloriosa obligació és trobar-lo

i també que:

   l’Snark és una criatura molt especial. Feu tot el que no sapigueu.

Per la qual cosa:

   el van perseguir armats de didals, el van perseguir armats de precaució. El van perseguir amb forquilles i esperances, van amenaçar la seva vida amb una acció del ferrocarril. El van portar amb somriures i sabó.

Així fins que el capità, una mena d’Ahab, va dir:

   Aquest és el lloc de l’Snark. Ho he dit tres vegades, i el que jo dic tres vegades és veritat.

Només que en aquest cas el capità tenia al seu favor l’estadística, i en els últims mesos aquesta no li ha parlat del lloc tres vegades, sinó tres més que la probabilitat que partícula trobada sigui el bosó de Higgs és, pel que sembla, de fins al 99,999983%.

Només que en aquest cas el capità dirigeix el CERN, es diu Rolf-Dieter Heueri el que va dir va ser:

   Crec que el tenim, hi esteu d’acord?

 ***

PD: En realitat l’Snark era un Boojum, cosa que converteix el paral·lelisme en pràcticament perfecte. Els diria per què, però, és clar, per a això cal —si ja no han fet— que llegeixin el poema.

*

Crònica publicada també a la web del festival Kosmopolis.