Cròniques K13 – D’éssers malvats i verds a condicions favorables per a la vida a Mart
Ciència i literatura es donen la mà a la sessió «Temps de Mart», dins de la programació Tercera Cultura del festival Kosmopolis. El periodista Jacinto Antón i els científics Lara Saiz i Fernando Abilleira alineen el seu discurs sobre literatura de ciència-ficció amb la història de les missions al planeta vermell i els últims descobriments sobre la possible existència de vida microbiana en el passat.
«Sembla que fa tres mil milions d’anys a Mart es van donar condicions favorables per a la vida similars a les de la Terra», explicava per videoconferència Fernando Abilleira des del Jet Propulsion Laboratory de la NASA. Aquesta afirmació pot semblar una mica descafeïnada al costat del repàs sobre els marcians de la literatura de ciència-ficció que va oferir el periodista Jacinto Antónen el col·loqui Temps de Mart del festival Kosmopolis del CCCB. Però no, res més lluny de la realitat.
De la mà de literats i científics, la humanitat sempre ha somiat amb altres mons en general i amb Mart en particular. «No us resulta curiós que tinguem moltes cares per als marcians però cap per als possibles habitants de Venus o altres planetes?», es preguntava Antón durant el col·loqui.
En el planeta vermell habiten grans esperances i arrelades pors humanes. Va ser el símbol de la ira i la destrucció per a grecs i romans, i els seus habitants van sembrar el terror en la retransmissió radiofònica de la novel·la La Guerra dels mons d’Orson Welles. Els marcians invasors eren, segons Welles, «intel·ligències vastes, fredes i implacables que contemplaven aquesta terra amb ulls envejosos i traçaven amb lentitud i seguretat els seus plans de conquesta».
El planeta que va imaginar Rad Bradbury, en canvi, a les seves Cròniques marcianes era un món meravellós regat per licors i éssers d’ulls grocs. Res a veure amb el Mart de Welles ni amb les fotos que, avui dia, envia la nau Mars Curiosity que es va posar a Mart el passat 6 d’agost superant el que a la NASA van anomenar «Els 7 minuts del terror». «Allí sí que va ser un aterratge digne de la ciència-ficció», deia mig en broma per Skype l’enginyer Fernando Abilleira.
Mars Curiosity és l’última, però no pas la primera nau que es posa en el planeta vermell. Allà on primer van arribar les plomes dels literats van trigar una mica més a arribar les primeres sondes espacials reals, però hi van arribar Lara Saiz, que treballa en el Complex de comunicacions amb l’espai profund a Madrid, va explicar que no va ser fins al 1965 que la missió Mariner IV es va situar a 10.000 km de Mart per enviar a la Terra 22 fotografies de la seva superfície àrida i estèril i descartar l’existència dels canals d’aigua que havia descrit Percivall Lowell amb el seu telescopi el 1890.
Saiz va repassar les missions i els programes que la NASA ha dedicat a Mart i, davant de les citacions sobre marcians d’Antón, es va encarregar que no quedés cap dubte que quan es pensa en vida marciana sempre és en format microbià. Que no per no ser gran ni verd és menys emocionant. Si es trobessin evidències de vida just en el planeta del costat significaria que la probabilitat de vida en altres llocs de l’univers és altíssima.
Però de moment parlem de microbis, no d’intel·ligència extraterrestre. Si Mart l’allotja mai en el futur segurament serà quan una nau transporti humans al planeta vermell. Potser llavors la trilogia marciana de Kim Stanley Robinson i el procés de terraformació passin de la ciència-ficció a la realitat.
Davant d’aquesta inquietud de Jacinto Antón, el científic Abilleira va explicar que la NASA encara està ben lluny de considerar una missió tripulada, ja que hi ha moltes limitacions tècniques i impediments deguts a l’atmosfera de Mart. «Parlaríem d’un viatge de fos anys i mig com a mínim, imagineu només quantitat de paper de vàter que es necessitaria. La nau podria pesar unes 50 tones i la Mars Cursiosity, que aterrar-la ja ha estat una fita de la tecnologia, pesa 900 kg», va especificar.
Però hi ha altres plans, com ara missions que portaran mostres de la superfície de Mart a la Terra. Aquestes estan programades per a l’any 2020 més o menys, i una nau tripulada potser es podria materialitzar cap al 2033. Les traves no són només les limitacions científiques i tecnològiques, sinó també les decisions polítiques i el pressupost.
Mart és allà, a uns 15 minuts llum de la Terra. I la literatura i la ciència s’entrellacen en una simbiosi sensacional per, com va escriure Bradbury i va acabar el col·loqui Jacinto Anton, «continuar somiant amb Mart».
