Cròniques K13 – D’éssers malvats i verds a condicions favorables per a la vida a Mart

Qui no ha viscut aquell moment, com a estudiant o com a persona, en què ha hagut de definir-se entre ciències i lletres? La conferència que fa més de mig segle va fer el científic i escriptor Charles Percy Snow «Les dues cultures i la revolució científica» ja criticava la divisió que hi havia en el món occidental entre la cultura literària i la científica. Dos mons separats per una barrera infranquejable d’ignorància i prejudicis: «Són dos grups polarment antitètics: els intel·lectuals literaris en un pol, i en l’altre els científics. Entre tots dos pols, un abisme d’incomprensió mútua», exposava Snow fa cinquanta anys. Les coses no han canviat gaire.

En el seu moment, les paraules de Snow van provocar una dura polèmica en els cercles erudits de la Universitat de Cambridge. Avui dia no fa falta fixar-se en els referents d’aquests dos universos per adonar-se de la bretxa cultural. Qui no s’ha excusat alguna vegada amb allò de «no, és que jo sóc de lletres» per dissimular la seva ignorància sobre algun tema científic? I al revés: els de ciències no fan servir excuses més originals per dissimular el seu analfabetisme en temes literaris i/o artístics.

Lletres i ciències haurien de formar part del bagatge cultural de qualsevol, ja no personatge intel·lectual, sinó de qualsevol individu, i l’edició d’enguany de Kosmopolis, la festa de la literatura amplificada s’ha fet ressò d’aquesta necessitat amb el programa Tercera Cultura. Escriptors, poetes, científics, músics, cineastes, periodistes, etc., han compartit escenari i actes en aquest enfocament integrador que Juan Insua, director de Kosmopolis, descrivia com a «terreny ric i mestís» en la presentació del festival.

Igual que la literatura no sols és Shakespeare, la ciència tampoc no es redueix a la segona llei de la termodinàmica, i acostar-la es pot fet, per exemple, musicant textos d’alumnes de secundària que parlen sobre les propietats quàntiques de la llum. És rellevant la citació de Bécquer que abandera aquesta activitat de divulgació científica de l’ICFO: «Mentre hi hagi un misteri per a l’home hi haurà poesia», a la qual la tercera cultura afegeix: «i ciència».

Ciència no és només un conjunt de dades incomprensibles i de fórmules aparentment antipàtiques, la ciència també serveix de base a obres audiovisuals, com l’extensa programació que va emetre el Canal Alfa durant els tres dies que va durar la festa. És també que Jorge Carrión i Nacho Vigalondo acabessin amb una cervesa la seva discussió sobre si la ciència-ficció està més ben tractada a BattleStar Galactica, Fringe o a 12 monos. Ni tan sols Roberto Bolaño, un altre indiscutible protagonista del festival, es va escapar de la fascinació per aquest gènere, i en el seu moment va classificar el novel·lista de ciència-ficció Phillip K. Dick com «un dels grans escriptors del segle xx».

La literatura de ciència-ficció, entre moltes altres coses, és necessària per alimentar el nostre imaginari. Allà on tot sovint arriben primer els narradors —a Mart, per exemple— després hi posen el peu els científics o els seus ginys. D’aquesta relació tan prolífica va sorgir a Kosmpolis una curiosa conversa sobre éssers verds i malvats i la presència de vida bacteriana en el planeta vermell que van mantenir per Skype Fernando Abilleira des de la NASA i Jacinto Antón i Lara Saiz en el col·loqui Temps de Mart.

La ciència no sols està al laboratori i a la literatura, sinó que també té el seu lloc a la premsa. A més de l’amaratge de la Mars Curiosity, aquest any les portades dels diaris han obert amb dues fites científiques més: la troballa de l’esquiu bosó de Higgs i la descripció d’activitat en bona part del que fins fa poc es coneixia com a ADN porqueria. Per parlar del primer es van reunir Sonia Fernández-Vidal, Martine Bosman i Tamara Vázquez-Schröder, aquesta última des del mateix CERN, el lloc on fa tan poc es va identificar el bosó. I, en un clar exemple de Tercera Cultura, van traçar el viatge de recerca de la partícula en paral·lel amb la de l’Snark, la misteriosa criatura ideada per l’escriptor (i matemàtic) Lewis Carroll. L’ADN porqueria va venir de la mà d’un dels seus exploradors principals, Roderic Guigó, encarregat de moderar un debat sobre la possibilitat de considerar el genoma com un llenguatge literari. Per això, el també científic Ricard Solé i l’escriptor Pau Vila van buscar les possibles semblances —i les lògiques diferències— entre dos sistemes que, en el fons, no deixen de ser dos codis.

Kosmopolis va reunir durant tres dies un públic amb coneixements molt diferents i un interès comú: la cultura en totes les seves variants. La bretxa entre ciències i lletres es pot imputar fàcilment al sistema educatiu, però no pas per això la societat s’hi ha de resignar, i així va quedar demostrat en aquests dies de fusió cultural. De la mateixa manera que és obligatori llegir Dickens, hauria de ser-ho consultar els escrits de Darwin. Potser així ens estalviaríem més d’un disgust, com per exemple el ressorgiment absurd que està tenint el creacionisme a l’altra banda de l’oceà.

Advocar per una cultura completa que integri «ciències i lletres» és fer-ho per una societat més sàvia, més democràtica i amb valors més sòlids. Snow va acabar la seva conferència amb una reflexió temporal que instava a la urgència: «No és hora ja que comencem? El perill radica en què hem estat educats per pensar com tinguéssim tot el temps del món, però en realitat en tenim molt poc». Bé, sembla que si més no ja hem començat.

*

Crònica publicada també a la web del festival Kosmopolis.