Crónicas CCCB: Neuroética: la materia que se despierta o una conversación desigual

[Versió original en castellà]

La ciència serà suficient per explicar la consciència? Es necessita un “jo”, una primera persona que aporti color a les dades, o seran aquestes dades científiques un narrador extern però omniscient? Per què, d’entre totes les opcions possibles, acabem sent éssers morals? Aquestes van ser algunes de les preguntes que va plantejar al CCCB —dins del cicle de conferències En els orígens de la ment humana organitzat per B-Debat— Kathinka Evers, professora de filosofia i investigadora del Center for Research Ethics & Bioethics de la Universitat de Uppsala, a Suècia.

La neuroètica i la història

Si, segons la Tercera Cultura, la relació entre les ciències i les lletres haurà de ser comunicativa, i si acceptem que si hi ha una ciència social, aquesta és la neurociència, res millor sobre el paper per demostrar-ho que la filosofia s’apropi i es barregi en forma de neuroètica. Per a Evers, la neurociència ha situat al cervell a la naturalesa, descompensant la balança entre el ‘monisme’ i el ‘dualisme’ a favor del primer. Negant, en definitiva, la dualitat cos/ànima. Presenta la neuroètica com una barreja entre les ciències de la ment, les ciències socials i la filosofia, i afirma que “som els nostres cervells, però encara no estem adaptats a aquesta nova cosmogonia”

(i és cert, finalment, la major part de la gent segueix sense assumir que el simple cafè del matí és una prova de la inexistència de l’ànima)

Són nombrosos, atractius i no poc importants els temes amb els quals la denominada neuroètica ha de bregar. Evers decideix començar la xerrada amb un repàs històric a la relació entre la ciència i l’ètica. Al diàleg que han anat establint amb els segles. Comença al segle XVII, contraposant les teories utòpiques de Francis Bacon amb les de Hooke, que pensava que la ciència era independent i havia d’allunyar-se de la metafísica i de tot tipus de problemes morals, polítics o retòrics. I recorre la història fins a arribar al moment actual, conseqüència de la introducció de la ciència al món de l’ètica al segle XX. Manté com a ideal la teoria del “materialisme racional (o informat)” proposada per Bachelard, de manera que ha d’existir una col·laboració o simbiosi entre la neurociència, la ciència social i la filosofia de la ment.

I resulta interessant. I la perspectiva és necessària. I la relació i el problema entre les disciplines ha de tractar-se. Però el repàs històric dura pràcticament 25 minuts. I existeixen nombrosos temes concrets summament atractius dels quals un (i suposo molts) volem escoltar. La neurociència permet plantejar el debat de la llibertat, la responsabilitat, l’herència i l’entorn, la culpa, la consciència, l’educació. I jo què sé. Tants temes. Evers reserva únicament 10 escassos minuts per tractar molt per sobre aquells temes en els quals ha treballat més: la possibilitat d’una neurociència sense la subjectivitat d’un jo i el fet que siguem éssers morals. I és inevitable pensar que el diàleg ciència-filosofia es desequilibra. Perquè la primera constantment s’està regenerant, dialogant, competint (en el sentit més positiu). I la filosofia, que com diu Evers la pot vigilar, evitar allò que anomena “segrestos” (tendències excessives, abandonament de certes línies) i contribuir a integrar-la, perd la seva força i raó de ser quan “sobrevola”, quan es perd en discursos que s’aparten dels problemes concrets dels quals ha de partir. Quan s’allunya de la pròpia ciència i social sense tenir la impressió de voler tornar.

(Això sí, un dels “segrestos” històrics és particularment atractiu: el que incumbeix a Darwin i Lamarck, relacionats amb les polítiques més conservadores i progressistes, respectivament. En les teories de la lluita per la vida i la selecció natural del primer d’ells es va fonamentar l’ètica evolutiva de Herbert Spencer, el qual defensava la superioritat “natural” de certes races. I aquest darwinisme social va ser aprofitat, entre d’altres, pels nazis de Hitler per justificar l’extermini dels “febles”. Lamarck, per contra, era la bandera de les postures més obertes: no tot ve determinat per la genètica: l’ambient i la voluntat han de jugar el seu paper en l’equació. Una lluita entre la genètica i l’epigenètica.)

Una consciència en primera o en tercera persona?

Quan enceta la problemàtica del coneixement de la consciència, el primer dels temes “concrets” que aborda Evers a la seva conferència assumeix, com no podia ser d’altra manera, que la consciència no pot existir sense cervell. No obstant això, manté que el coneixement objectiu no pot dir-nos tot el que s’ha de saber sobre ella. És a dir, les dades d’un observador extern, una tercera persona, per molt elaborades i precises que puguin ser, no són suficients per englobar tot allò que la consciència representa. Es necessita una primera persona subjectiva que “narri” tot allò que passa. S’allunya de la psicofòbia i la cientificació que van impregnar el conductisme d’Skinner: la teoria segons la qual la ment és una caixa negra en la que no importen els processos que tinguin lloc al seu interior —les idees, les emocions—, sinó només l’estímul que arriba i l’acció que resulta. S’allunya, per tant, d’allò que s’ha vingut anomenant la “ciència psicofòbica”, exemplificada en el reduccionisme de Crick: “només som un conjunt de neurones”. I assumeix que ja molts neurocientífics són partidaris d’un “materialisme no eliminatiu” que hauria superat el que explicava el neuròleg Damasio quan afirmava que un científic no podia emprar les paraules filosofia o consciència fins a no guanyar una plaça fixa, “no fos cas que se li girés en contra”.

Però no dóna proves. Manté quelcom que agafa un aire més “humà” que no pas la dictadura de les dades observables, però no resol un gran problema: com es trasllada aquesta subjectivitat a coneixement objectiu. (després, davant alguna pregunta dubtarà: no podrà afirmar que amb nous enfocaments i eines la primera persona segueixi sent necessària. Potser perquè, com manté Ignacio Morgado, encara no sabem com la matèria passa a imaginació. Potser,

aventuro,

perquè el nostre cervell és narratiu. Perquè d’aquesta manera prova de fer un pont, d’omplir el buit.)

Però si en alguna cosa es basa per poder defensar la subjectivitat, és en l’emoció: un component que ha d’estar present en qualsevol apropament que pretengui explicar-nos a nosaltres mateixos. I això li serveix per abordar la segona qüestió:

Per què som éssers morals? (si podríem no ser-ho)

Manté Evers que l’emocionalitat referma i millora la cognició: enforteix la motivació, els actes de voluntat i la memòria. El món actua pre-representat i així és capaç de provar l’entorn, seleccionant amb antelació l’opció més desitjable o convenient. I afirma que la moralitat és una moralitat emocional. Sense cap mena de dubte. No obstant això, per què l’evolució ha seleccionat un ser moral i no amoral? Per a Evers, la resposta està en què concedeix avantatges en relació a la capacitat de supervivència, en la cohesió del grup. No obstant això, tot plegat sona a una visió estrictament antropocentrista. La moralitat pot comportar avantatges, però hi ha innombrables espècies perfectament adaptades a les quals no cridaríem morals.

No és cert?

Diàleg a última hora…

Evers dóna per conclosa la conferència després de fer un breu repàs a tots els conceptes explicats. S’obre el torn de preguntes i amb el diàleg la conferència adquireix un altre vol, nous matisos.

La primera pregunta apareix en gairebé qualsevol debat mínimament relacionat i té a veure amb els ja famosos mil·lisegons de Libet. (Aquí és tractat per Francisco J. Rossa, proper ponent en aquest cicle de conferències.) Bàsicament, allò que Libet va demostrar va ser que qualsevol acció “voluntària” (prendre una tassa de cafè, per exemple) es “registra” al cervell un cert temps abans que siguem conscients d’aquesta. O altrament dit, posa en dubte tota la construcció del lliure albiri. És de suposar que Rossa, o encara amb més seguretat Gazzaniga, ho tractaran en properes sessions. Quan li van preguntar com deixaven aquests experiments a la neuroètica —que es basa en la condició de llibertat—, i com fem llavors per construir una societat ètica, Evers va sostenir que aquestes dades no neguen completament el concepte principal. Segons Evers, les teories modernes admeten la variabilitat i deixen portes obertes a una certa modulació, a una influència de la voluntat. Si ensenyeu al vostre fill que alguna cosa no s’ha de fer, ho tindrà en compte la propera vegada. Aleshores la capacitat d’influència i de “consciència” existeixen. Això sí, “tenim lliure albiri, però menys del que pensem en la nostra vida diària”, per la qual cosa la societat ètica s’ha de construir “tenint en compte els condicionants però assumint la responsabilitat (de la que la neurociència no ha demostrat la seva inexistència)”.

Una altra pregunta es va referir a altres animals: si ells també presenten emoció i moralitat. Per a Evers aquestes paraules són un continu,

(el llenguatge moltes vegades és pervers)

i s’engloben sota el mateix concepte termes que en realitat mostren una escala. Això sí, afirma no saber a partir de quin punt d’aquesta escala es pot parlar de veritable moral.

Ja al final es va abordar el tema de la recentment anomenada psicopatia de l’èxit, segons la qual molts dels alts executius i alts mandataris presenten trets que es podrien enquadrar com a “psicòpates”. Evers va comentar que aquestes persones poden ser intel·ligents emocionalment, però són incapaces de sentir compassió, la qual cosa potser els atorgui certs “avantatges” en l’ascens social. Va comentar també la publicació del “gen del guerrer”, una variant d’un gen relacionat amb determinats neurotransmissors que sembla estar més present en els homes que formen part de bandes armades. I no va esmentar, però va poder fer-ho, aquest altre article recent del qual es va fer ressò el New York Times, segons el qual les persones riques semblen més proclius a mentir i transgredir la llei que les més modestes.

(com dèiem, tants temes concrets per tractar).

I d’alguna manera es va tornar al principi, quan Óscar Vilaroya, el presentador de la xerrada, se sorprenia amb sarcasme del tema de la conferència, ara que vivim entre “la insuportable lleugeresa dels barruts”.

Sembla que, per dalt o per abaix, sobrevolant o no, últimament sempre acabem al mateix lloc.