Notice: wpdb::prepare s'ha cridat de manera incorrecta. The query does not contain the correct number of placeholders (2) for the number of arguments passed (3). Mireu La depuració en el WordPress per a més informació. (Aquest missatge s'ha afegit en la versió 4.8.3.) in /usr/home/dixitciencia.com/web/wp-includes/functions.php on line 4138 Sobre Elvira Lindo i l’exili dels científics – Dixit

Sobre Elvira Lindo i l’exili dels científics

Comentari-resposta breu a l’article de l’escriptora Elvira Lindo a El País, en el qual criticava la falta de mobilitat (segurament real) dels espanyols, però no veia cap drama en el fet d’haver de marxar a l’estranger amb un contracte d’investigació.

Té tantes arestes que no sabem molt bé per on començar. El 3 de novembre, Elvira Lindo publicava un article a El País titulat “Els espanyols i l’arrelament”. La idea central de l’article és la d’aquest paràgraf rescatat:

El pitjor és la sensació que te’n vas perquè et fan fora

L’al·lusió a la “crida d’auxili” va fer que m’hi situés a prop. L’escriptora no pretenia provocar per provocar, hi havia una reflexió al darrere. Em vaig recordar de quan vaig queixar-me de la retallada generalitzada en els sous dels científics. Aquella vegada vaig esmentar la poesia aquella, falsament atribuïda a Bertold Brecht, en la qual es diu:

“Vinguere pels jueus, però jo no vaig parlar perquè no era jueu.”

Aquesta vegada em van contestar: “Vés amb compte, company. El científic pot emigrar. Milions de persones no tenen ni tan sols aquesta possibilitat”.

I jo vaig haver d’assentir. En realitat el que pretenia dir era que només havia començat realment a protestar quan vaig sentir que em tocava a mi, però això no era l’important ja. L’important era la reflexió: hi ha moltíssima gent pitjor. I era cert.

Però Elvira Lindo diu més coses, diu:

“Espanya provoca al seu torn un sentiment d’arrelament gairebé malaltís. Si a un nord-americà se li mostrés el vídeo que fa uns dies es va reproduir centenars de milers de vegades a Internet (fins i tot el va emetre TVE) en què es veia com uns joves espanyols que treballaven a l’estranger tornaven per sorpresa a casa i s’abraçaven als seus progenitors enmig de plors i crits en un to d’anunci nadalenc de Nescafé, si un nord-americà ho veiés, dic, no ho veuria com a dramàtic.”

I sí, a Espanya hi ha un rebuig generalitzat a la mobilitat. Però ara sóc als Estats Units. Aquí es desplacen molt més, gairebé constantment. No obstant això, quants científics nord-americans treballen a Europa? Els responc: són gairebé inexistents. Caldria, doncs, distingir entre mobilitat interior i exterior. La qual cosa, de vegades, comporta diferències tan quantitatives que arriben a fer-se qualitatives. I després hi ha l’altra qüestió: el desplaçament és per necessitat o per oportunitat? Aquesta diferència és, també, en certa manera crucial si ho volem comparar.

Noto que em vaig allunyant una mica d’Elvira Lindo, i aquesta distància es fa més gran quan més tard afegeix:

“Sobre aquest assumpte he pensat obsessivament aquests darrers dies en què em vaig lliurar amb avidesa lectora a la novel·la Canadà, de Richard Ford. (…) La novel·la conforma l’èpica de la narració americana: el jove que ha de fugir del sistema, el jove que s’ha de fer un home tot sol, i s’ha de construir una personalitat sense tenir referències paternes, enfrontat a una naturalesa salvatge. (…) El desarrelament produeix éssers humans rocallosos, resistents, individualistes per necessitat. (…) Aquestes existències tan agrestes (…) són més proclius a conformar una èpica poderosa, gairebé de categoria homèrica. Algun avantatge havia de tenir el fet de créixer lluny de l’escalf matern.”

I no, ho sento però no. La pàgina escrita no sempre és vida ben viscuda. La literatura és necessària, però la literaturització excessiva és perillosa. I l’evidència és l’última frase: Elvira Lindo pren consciència de l’inconvenient del desarrelament. Percep el drama que no percebia al començament, però ara el transforma en èpica homèrica per poder salvar-lo, per rescatar-lo. En el camí fins a l’últim paràgraf s’oblida de les famílies separades, vés a saber en quines condicions separades, fills, hipoteques signades, contractes o ocupacions que no són ni molt menys en llocs capdavanters.

Potser no és l’anàlisi més completa, però això és el que em deia una amiga metgessa, que ara mateix treballa a Londres: “Sí, bé, el problema no és anar-se’n, ni el desarrelament que pots pal·liar amb Skype o amb amics, ni tan sols és la diferència cultural que de vegades és fins i tot divertida. El pitjor és la sensació que te’n vas perquè et fan fora, perquè quatre (insults) han decidit omplir-se les butxaques a costa dels altres. “

No sempre és bo el menys dolent.

Hi ha més arestes. No hi ha més espai.

*

Article publicat al diari digital 50×7.com

Publicat per Jesús Méndez

Escritor y periodista científico. MD, PhD