Sobre Elvira Lindo i l’exili dels científics

Comentari-resposta breu a l’article de l’escriptora Elvira Lindo a El País, en el qual criticava la falta de mobilitat (segurament real) dels espanyols, però no veia cap drama en el fet d’haver de marxar a l’estranger amb un contracte d’investigació.

Té tantes arestes que no sabem molt bé per on començar. El 3 de novembre, Elvira Lindo publicava un article a El País titulat “Els espanyols i l’arrelament”. La idea central de l’article és la d’aquest paràgraf rescatat:

El pitjor és la sensació que te’n vas perquè et fan fora

L’al·lusió a la “crida d’auxili” va fer que m’hi situés a prop. L’escriptora no pretenia provocar per provocar, hi havia una reflexió al darrere. Em vaig recordar de quan vaig queixar-me de la retallada generalitzada en els sous dels científics. Aquella vegada vaig esmentar la poesia aquella, falsament atribuïda a Bertold Brecht, en la qual es diu:

“Vinguere pels jueus, però jo no vaig parlar perquè no era jueu.”

Aquesta vegada em van contestar: “Vés amb compte, company. El científic pot emigrar. Milions de persones no tenen ni tan sols aquesta possibilitat”.

I jo vaig haver d’assentir. En realitat el que pretenia dir era que només havia començat realment a protestar quan vaig sentir que em tocava a mi, però això no era l’important ja. L’important era la reflexió: hi ha moltíssima gent pitjor. I era cert.

Però Elvira Lindo diu més coses, diu:

“Espanya provoca al seu torn un sentiment d’arrelament gairebé malaltís. Si a un nord-americà se li mostrés el vídeo que fa uns dies es va reproduir centenars de milers de vegades a Internet (fins i tot el va emetre TVE) en què es veia com uns joves espanyols que treballaven a l’estranger tornaven per sorpresa a casa i s’abraçaven als seus progenitors enmig de plors i crits en un to d’anunci nadalenc de Nescafé, si un nord-americà ho veiés, dic, no ho veuria com a dramàtic.”

I sí, a Espanya hi ha un rebuig generalitzat a la mobilitat. Però ara sóc als Estats Units. Aquí es desplacen molt més, gairebé constantment. No obstant això, quants científics nord-americans treballen a Europa? Els responc: són gairebé inexistents. Caldria, doncs, distingir entre mobilitat interior i exterior. La qual cosa, de vegades, comporta diferències tan quantitatives que arriben a fer-se qualitatives. I després hi ha l’altra qüestió: el desplaçament és per necessitat o per oportunitat? Aquesta diferència és, també, en certa manera crucial si ho volem comparar.

Noto que em vaig allunyant una mica d’Elvira Lindo, i aquesta distància es fa més gran quan més tard afegeix:

“Sobre aquest assumpte he pensat obsessivament aquests darrers dies en què em vaig lliurar amb avidesa lectora a la novel·la Canadà, de Richard Ford. (…) La novel·la conforma l’èpica de la narració americana: el jove que ha de fugir del sistema, el jove que s’ha de fer un home tot sol, i s’ha de construir una personalitat sense tenir referències paternes, enfrontat a una naturalesa salvatge. (…) El desarrelament produeix éssers humans rocallosos, resistents, individualistes per necessitat. (…) Aquestes existències tan agrestes (…) són més proclius a conformar una èpica poderosa, gairebé de categoria homèrica. Algun avantatge havia de tenir el fet de créixer lluny de l’escalf matern.”

I no, ho sento però no. La pàgina escrita no sempre és vida ben viscuda. La literatura és necessària, però la literaturització excessiva és perillosa. I l’evidència és l’última frase: Elvira Lindo pren consciència de l’inconvenient del desarrelament. Percep el drama que no percebia al començament, però ara el transforma en èpica homèrica per poder salvar-lo, per rescatar-lo. En el camí fins a l’últim paràgraf s’oblida de les famílies separades, vés a saber en quines condicions separades, fills, hipoteques signades, contractes o ocupacions que no són ni molt menys en llocs capdavanters.

Potser no és l’anàlisi més completa, però això és el que em deia una amiga metgessa, que ara mateix treballa a Londres: “Sí, bé, el problema no és anar-se’n, ni el desarrelament que pots pal·liar amb Skype o amb amics, ni tan sols és la diferència cultural que de vegades és fins i tot divertida. El pitjor és la sensació que te’n vas perquè et fan fora, perquè quatre (insults) han decidit omplir-se les butxaques a costa dels altres. “

No sempre és bo el menys dolent.

Hi ha més arestes. No hi ha més espai.

*

Article publicat al diari digital 50×7.com

Publicat per Jesús Méndez

Escritor y periodista científico. MD, PhD