El genoma: un llenguatge literari?

L’ADN conté el codi necessari per fabricar les proteïnes, els maons de la vida. Però, ¿és aquest codi un llenguatge? I si és així, es pot aquest llenguatge considerar com literari?

Fa tot just seixanta anys d’aquell descobriment seminal: Watson i Crick van publicar un breu i «modest article» que descrivia la doble hèlix de l’ADN. Aquell article en què concloïen que «no s’ha escapat a la nostra atenció que l’aparellament específic que hem postulat suggereix immediatament un possible mecanisme de còpia de l’ADN». Aquest mecanisme és el que amagava el secret de la vida, i les quatre lletres (ACTG) que la doble hèlix conté i que són copiades cada vegada que una cèl·lula es vol dividir són, en certa manera, el codi necessari per fabricar les proteïnes, aquelles «treballadores» que permeten que la vida tingui lloc.

Per tant, si hi ha un codi, segurament hi ha un llenguatge. Però, és literari aquest llenguatge?

Doble hèlix de l’ADN

Per debatre-ho es van reunir, en el marc del festival Kosmopolis, personatges de tots dos bàndols, els habitualment coneguts com de ciències i de lletres. D’una banda, Pau Vidal, traductor, escriptor, lingüista i especialista en l’evolució de la llengua catalana. De l’altra, Ricard Solé, físic, biòleg i especialista en l’estudi de sistemes complexos. Tots dos van ser moderats per Roderic Guigó, bioinformàtic en el CRG de Barcelona i una de les persones clau dins del projecte ENCODE, que busca funcions en l’anomenat habitualment ADN porqueria. I d’entre tot el que s’hi va exposar, van emergir dues grans línies o preguntes: el genoma és un llenguatge? I si és així, el genoma és un llenguatge literari?

Així doncs:

El genoma és un llenguatge?

Ràpidament: sembla que sí. Com va dir Ricard Solé, per transmetre informació sempre cal que hi hagi un codi. En aquest cas, i com ja hem vist, aquest codi el formen les quatre lletres que conformen la seqüència de l’ADN. Aquestes quatre lletres, agrupades de tres en tres, són les que indiquen quin aminoàcid, quina part de cada proteïna s’ha de fabricar. Tanmateix, aquesta lectura no és tan directa com s’esdevé amb un llibre, amb una novel·la. Hi ha diferents nivells de lectura: d’alguna manera l’ADN és un llibre desplegable amb unes instruccions determinades, peròdir que el genoma és directament un llibre «seria com dir que Tot esperant Godotés una obra que està dins del diccionari».

Un pont clar entre la literatura (o la lingüística) i el genoma ve des de la mateixa semàntica. Així ho va veure Pau Vidal, al qual lògicament van sorprendre els termes que es fan servir per parlar de la descodificació del genoma: en la lectura d’aquestes quatre lletres l’ADN primer passa a ARN, i després a proteïna. Aquests dos processos s’anomenen, respectivament, transcripció i traducció, dos termes clarament «lingüístics» (tanmateix, com va dir Roderic Guigó, el seu origen té més a veure amb el llenguatge de programació que no pas amb el literari; però aquesta procedència no destrueix el pont).

Una altra semblança que va observar Pau Vidal és el fet que els dos codis, el genòmic i el «literari», són codis finits però subjectes a evolució. En el fons, són una cosa intermèdia entre finit i infinit (una cosa en què potser no va pensar Borges quan va descriure la seva Biblioteca de Babel, una biblioteca que contindria tots els llibres del món, que seria increïblement àmplia però, en darrer terme, finita, limitada).

Pau Vidal, Roderic Guigó i Ricard Solé durant la xerrada.

Però els ponts no acaben aquí. Un altre més, no del tot intuïtiu: els mots encreuats, aquells jocs que Pau Vidal construeix gairebé cada dia i que són els que, en el fons, «li donen de menjar». Vidal va parlar de la dificultat d’evitar la repetició en les definicions, i de l’existència d’un programa que busca totes les paraules al diccionari que contenen una determinada seqüència de lletres. Per exemple, totes les paraules (totes les definicions) que contenen la paraula «polis». Això, aquest procés, és el que Guigó va afirmar fer constantment en el laboratori: cercar patrons dins del genoma, seqüències més o menys estables (com polis) disperses per l’ADN i que pugui contenir una informació determinada, que puguin significar una certa funció.

Però potser una de les proves més directes que el genoma és en el fons un llenguatge ve d’un treball recent esmentat per Guigó científics anglesos han aconseguit escriure en ADN tots els sonets de Shakespeare (fins i tot l’àudio d’un discurs de Martin Luther King o el mateix article de Watson i Crick). I, tot i que l’ADN no sigui un llibre com a tal, sí que ho és, com va dir Ricard Solé, «en el sentit en què permet reconstruir la nostra història: la seva anàlisi permet identificar l’existència d’una Eva primigènia fa 200.000 anys, encara en absència de fòssils. Una història, d’altra banda, molt més interessant que la del Gènesi».

Però:

El genoma és un llenguatge literari?

Ràpidament: sembla que no. Ràpidament, el que va començar dient Roderic Guigó: «el genoma és un llenguatge, però no crec que sigui literari. No té la finalitat de la bellesa, sinó la de la utilitat. Quan dic bon dia o quina hora és? estic fent servir el llenguatge, però no estic fent literatura. Crec.»

Seqüència de bases en l’ADN

S’hi va unir Ricard Solé, quan va dir que si el genoma es pot considerar un llibre, aquest llibre no és particularment bell. Per començar perquè si aquest llibre té un creador, «seria un paio molt desorganitzat, amb una manera particularmentsorollosa d’escriure un llibre». Malgrat que el projecte ENCODE estigui atorgant una certa funció a part de l’ADN que es considerava porqueria, continuen existint, per exemple, els retrovirus: paràsits evolutius que infesten tot el genoma (i que en el cas de les plantes poden suposar fins al 80% del seu ADN). Una cosa que no sembla especialment bella ni dirigida.

Potser, com també va afirmar Solé, més que no pas en l’ADN caldria buscar les semblances amb el llenguatge literari en un altre nivell. Potser en les relacions que les proteïnes (els «productes» de l’ADN) estableixen entre si. Quan es representen les xarxes d’interaccions entre elles acostuma a aparèixer una estructura en la qual algunes paraules estan densament connectades, mentre que d’altres apareixen molt més allunyades. Una mena de gramàtica que també apareix a la xarxa d’Internet o en representar les relacions entre les paraules del primer capítol de Moby Dick.

També es diu que la genètica és l’ortografia i l’epigenètica la gramàtica, però això potser ja és un altre tema.

Però Solé no s’enganya: la gramàtica «genòmica» és funcional, no persegueix la bellesa. Però, sobretot, a diferència del llenguatge humà, que s’adreça a un receptor que l’interpreta, «el llenguatge genòmic no s’adreça a ningú».

Un altre tema, no menys important, és el de la creació. Com va dir Roderic Guigó: «Ja és evident que podem llegir l’ADN, però això no és crear-lo, per tant no és en si un acte literari. Un jardí pot ser una creació artística que sorgeix a partir d’una cosa natural, però, podem crear genomes artístics?».

Primera resposta (parcial): podem crear genomes. Fa pocs anys, l’equip de Craig Venter va aconseguir sintetitzar (escriure) el genoma d’un bacteri i introduir-lo en un altre bacteri diferent del que s’havia tret el seu propi ADN.

Una conversa curiosa al fil de la primera resposta: quan van preguntar al mateix Venter si pensava que jugaven a ser déus, aquest va contestar: «Qui diu que estem jugant?».

Segona resposta (final): potser, en un cert sentit, el producte creat pugui arribar a ser bell. Però no —i en això tots semblaven estar d’acord—, el llenguatge utilitzat no és el de la literatura.

*

Crònica publicada també a la web del festival Kosmopolis.

Publicat per Jesús Méndez

Escritor y periodista científico. MD, PhD