Cròniques CCCB: “La consciència: un viatge de la matèria a la imaginació.” (amb Ignacio Morgado)

Crònica de la primera xerrada del cicle de conferències “En els orígens de la ment humana” celebrat en el CCCB de Barcelona. Ignacio Morgado, catedràtic de psicologia en la UAB, ens va parlar del problema de la consciència i de “com la matèria i l’energia es transformen en imaginació”.

Article original en castellà.

“El principal dilema en l’estudi de la consciència està a saber com la matèria es transforma en imaginació.”

Ignacio Morgado, catedràtic de psicologia a la Universitat Autònoma de Barcelona

 

“La consciència no necessita una explicació, sinó una cura.”

Gerald Edelman, neurobiòleg, premi Nobel el 1972

Nota introductòria

Ignacio Morgado

“La relació entre els científics i literats serà comunicativa”. Aquesta és una de les frases més citades de C.P. Snow, el fundador de l’anomenada Tercera Cultura, un pont llançat als volts de 1959 per saltar la fractura entre les ciències i les lletres. I a aquest intent s’ha sumat el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) amb l’organització de les conferències “En els orígens de la ment humana”, que compta aquests dies amb ponents com Ignacio Morgado, Henry Markram o Michael Gazzaniga, entre d’altres. La xerrada inicial va ser a càrrec del primer d’ells i, en la seva presentació, el responsable del CCCB confessava que el centre apunta al debat d’idees i cultura (en el seu sentit tradicional, més “humanístic” i social), però que són conscients que cada vegada més la ciència té un paper central en el maremàgnum del discurs. Per això, res millor que aprofitar l’any de la Neurociència per desenvolupar aquest cicle. Al cap i a la fi, poques disciplines millors per parlar d’idees com l’ètica o la mateixa llibertat.

Si hi ha una ciència social, aquesta és la neurociència.

I ara: miralls, animals, nines Barbie, cissures cerebrals, música, religió i selecció natural.  La conferència.

LA NATURALESA DE LA MENT CONSCIENT

Morgado parla amb passió ja des de les primeres paraules, encara que siguin les d’introducció, les que situen el problema. Defineix “la ment com un conjunt de processos”, advertint que “la consciència és unificada i intransferible, i relativament independent de la voluntat”. Al cap i a la fi, un no deixa de ser conscient cada vegada que ho desitja. Pot prendre un somnífer, sí, però no tria deixar de ser un mateix com pot triar (o creu que pot triar?) el canal de televisió. A més és “contínua i il·lusòria”. Per exemple: no tots els senyals arriben al mateix temps. Si veiem una carrera de cavalls el color ens arriba abans que el seu moviment, però la imatge no es trenca ni fractura, sinó que s’integra.

(una mica menys de sofriment per a Funes, el memoriós, a qui Borges va concedir una memòria tan prodigiosa que cada cavall era un únic cavall, amb la seva particular anatomia, amb el seu nombre de pèls característic en la seva crinera.)

De la mateixa manera no som capaços d’observar el camí dels nostres ulls en un mirall: el cervell paralitza la visió amb el seu moviment. El que sí que tenim clar és que ens podem reconèixer en mirar-nos-hi, i això és quelcom que clàssicament s’ha proposat com a examen i prova de l’existència de consciència. Si seguíssim aquest principi només unes poques espècies aprovarien: els ximpanzés, els bonobos, els dofins i els elefants. Però el mirall no sembla ser la prova de foc. Cada vegada existeixen més dubtes que sigui el criteri únic. Quan ens deslliurem d’un cert antropocentrisme veiem que hi ha científics que creuen que alguns animals també poden tenir consciència però mitjançant alguna cosa que no té res a veure amb ulls i miralls, sinó amb olors. Es pensa que és la seva pròpia olor la que pot fer que es reconeguin a ells mateixos.

(una petita cura d’humilitat per a les nostres referències)

Ara, si seguíssim en part l’esquema periodístic de les preguntes necessàries (les de qui, com, on o per què), i suposant hem tractat el tema del qui, hauríem de passar a l’on.

Les cissures, les nines Barbie i on rau la consciència

La resposta a la pregunta de l’on és en realitat una resposta al com, que veurem més endavant.

L’on sembla venir donat per una forma global de funcionament del cervell, capaç d’integrar(-se) i harmonitzar(-se). No obstant això, hi ha un lloc que Morgado recalca amb especial devoció. I pot entendre’s per què. És el que es coneix com a cissura insular, una zona profunda del nostre cervell que és també una de les favorites del neuròleg Antonio Damasio. La cissura insular és una petita zona que rep informació de les diferents sensacions del cos. I en ella basa la seva teoria Damasio en afirmar que les emocions, els sentiments, són en el fons una representació corporal. Que, per tant, no és possible la felicitat ni la tristesa sense sensació. En el seu llibre “A la recerca de Spinoza” escriu:

“pensi (el lector) que està estès a la sorra; el sol del final del dia escalfa lleugerament la seva pell, l’oceà xipolleja als seus peus, i sent un murmuri de fulles de pi en algun punt situat al seu darrere; a més, bufa una suau brisa estival, la temperatura ambient és de 26ºC i no hi ha un sol núvol en el cel. Prengui’s el lector el seu temps i assaboreixi l’experiència. Vaig a suposar que no s’avorreix com una ostra i que, en canvi, se sent molt bé, extraordinàriament bé, com li agrada dir a un amic meu; i la pregunta és: en què consisteix aquest “sentir-se bé”? Heus aquí algunes pistes: potser la calidesa de la seva pell era confortable. La seva respiració era fàcil, inspirar i expirar, sense cap impediment per part de cap resistència en el pit o en la gola. Els seus músculs estaven tan relaxats que no podia sentir cap tensió en les articulacions. El cos se sentia lleuger, tombat sobre el sòl però eteri. El lector podia supervisar l’organisme com un tot i notar que la seva maquinària funcionava de manera uniforme, sense fallades, ni dolor: la simple perfecció. Tenia l’energia necessària per moure’s, però d’alguna manera va preferir romandre quiet, una combinació paradoxal de la capacitat i la inclinació per actuar.”

Els sentiments necessiten de sensacions, segons Damasio

La cissura insular és la principal responsable de recollir aquestes sensacions (tant les de la platja com les de malaltia, és clar). Però a més, fa no gaire s’ha vist que en la part anterior de la cissura insular de l’hemisferi dret (curiosament, subratlla Morgado, “només en el dret”) hi ha una metarepresentació de la part posterior. Una mena de mirall neuronal que ens permet saber que aquest estat corporal sóc jo, és meu, em correspon a mi.

(sembla que els miralls no ens volen abandonar)

I no hauria de resultar massa evident que pensem en les nostres sensacions com a pròpies. En “L’home que va confondre a la seva dona amb un barret”, el neuròleg Oliver Sacks relata el cas d’un pacient que sentia aliena la seva pròpia cama dreta. Com si es tractés d’una broma i algú hagués portat al seu llit la cama d’un cadàver de la sala de dissecció. Tanta era la seva convicció que quan la va tirar del llit, sense explicar-se com, va caure també ell al darrere… i ara la tenia unida al cos.

(Aquesta és la importància que Sacks concedeix a la consciència del nostre cos, l’anomenada propiocepció, que la considera el sisè sentit, a l’alçada en importància dels cinc clàssics. Això pot servir per animar el debat: es pot considerar la propiocepció el sisè sentit?).

Una prova més que no hauria de resultar-nos evident el sentir-nos limitats per la nostra pell ve d’Estocolm, on investigadors de l’Institut Karolinska han aconseguit “traslladar” la sensació corporal a un altre cos, real o virtual (com una nina Barbie). Gran part del procés es pot veure al vídeo linkat. Bàsicament, els científics acoblen una càmera en el cap del voluntari que projecta la imatge de la nina i mitjançant sincronia perceptiva (colpejant o acariciant al mateix temps les seves cames i les de la Barbie) aconsegueixen traslladar la consciència del propi cos a la de la joguina. Tant és així que, quan s’amenaça amb colpejar en el clatell a la nina, el propi voluntari s’espanta pensant que és a ell a qui amenacen en realitat.

I aquests experiments no són un simple joc o una demostració bàsica que no hem de donar res per sabut. Es pensa que aquesta propietat podria ser útil en l’ús d’un munt de tecnologies. El fet de “traslladar-se a un altre cos” fa que la precisió i la sensació de realitat pugui ser molt més gran en el cas d’instruments com els que s’utilitzen per desactivar mines a distància. O en el cas dels cirurgians, els quals, segons Morgado, podrien sentir-se literalment “dins del cos” que operen.

Bé, sorprenent, sí. Però en realitat, per a què la consciència?

Els qualia i el per a què de la consciència

Si, com afirmava el genetista rus Thedosius Dobzhansky, “res té sentit si no és a la llum de l’evolució”, i si, com va recordar el conductor de la conferència, el biòleg Jaume Bertranpetit, citant a Ramon Margalef, “la ment no evoluciona per entendre el món, sinó per sobreviure”, algun avantatge fonamental ha d’aportar la consciència per haver-se mantingut després de la seva aparició. Per a Morgado aquest avantatge té a veure bàsicament amb la informació i la flexibilitat conductual. I fa un doble raonament en negatiu: quan prenem consciència d’alguna cosa (un ocell, una flor) no només captem “el que és”, sinó que captem sobretot “allò que no és” (que tendeix a infinit). A això és al que es coneix com qualia: un contingut particular de la consciència que permet condensar una gran quantitat d’informació i que ens ajuda a respondre (una flor “no” és una serp, per exemple. Una flor no és perillosa, ergo no cal fugir). Això fa que la consciència funcioni com un integrador, d’una forma no lineal. I aquest és el segon raonament negatiu: perquè un robot fos “humà” hauria de ser un multirobot, un encarregat de cada funció, treballant de forma lineal. Molt eficient per a tasques concretes, però poc fiable davant la novetat.

I com crea el cervell la consciència?

Per a Morgado aquesta pregunta es desdobla en dues, a les quals denomina “soft problem” i “hard problem”.

Tàlem (en taronja)

El ´soft problem´ consistiria “simplement” a conèixer quins són els llocs i mecanismes cerebrals que la fan possible. Com en tota investigació, candidats en surten força. Amb la particularitat que aquí s’han anat succeint fins a agrupar-se. El principal, comenta Morgado, era el tàlem, un petit lloc de pas al centre del cervell que agafa el relleu de la major part de les neurones que arriben a l’escorça cerebral, la part del cervell més evolucionada. Les dades eren reveladores: podia perdre’s o alterar-se part de l’escorça (com li va succeir a Phineas Gage) i tanmateix la consciència era capaç de mantenir-se inalterable. Però si es lesiona el tàlem apareix la foscor. Per això se’l va anomenar “el llindar de la consciència”. El problema és el contrari: quan un individu es troba anestesiat (i per tant inconscient) el tàlem roman actiu, el que ens indica que el seu funcionament no equival a la consciència. És necessari, sí, però no suficient. De forma semblant s’ha pensat en el tronc de l’encèfal o, a nivell funcional, en la sincronia dels senyals cerebrals. Ara mateix, però, la millor teoria és també la més globalitzadora: una vegada que es compleixen les condicions necessàries, “la consciència apareix quan tota l’escorça cerebral funciona en equip”, de manera que la consciència apareix com una qualitat emergent que no es pot predir a partir de les parts, sinó que sorgeix de la seva reunió i col·laboració. I això permet a més explicar que sigui fins i tot quantitativa: la consciència no és un tot o res, sinó que és gradual. És evident que un “posseeix més consciència” una hora després de llevar-se, ja pres el cafè, que quan sona el despertador. I explica també l’escala que apreciem amb els animals: a menor funcionament i integració, menor consciència.

(Clar que: i els nadons, quina classe de consciència presenten? és possible una certa consciència sense memòria, sense la capacitat del record?)

El ´hard problem´ és més complicat, si això és possible. Podem reconèixer les zones cerebrals que tenen a veure amb la consciència, els senyals que transmeten, el seu mecanisme intern, però: com és que la matèria i l’energia es converteixen en imaginació? És aquesta la veritable frontera. I, com comenta Morgado, no només és que no ho sapiguem, és que ni tan sols tenim hipòtesi. I això no ens permet ni tan sols elucubrar.

(és com intentar pensar en un color inexistent)

Llavors entra en joc alguna cosa que s’allunya de la ciència i s’apropa, en certa manera, a la filosofia. I aquí Morgado es deixa portar. Accelera els conceptes, alça la veu, va endavant i enrere, “dialoga” i discuteix amb altres teòrics no presents.

Al principi es mostra lleument optimista. Si el cervell depèn de l’evolució, potser és qüestió que no ha evolucionat prou. Però ho pren com el major repte que hem d’afrontar. Gerald Edelman, el premi Nobel americà esmola i provoca, en mantenir que “la consciència no necessita cap explicació, sinó una cura”.

Per a Edelman la consciència és un epifenòmen, alguna cosa que sorgeix de la simple unió de processos i estructures, que no té conseqüències en el nostre funcionament (com el soroll del motor d’un cotxe: sempre hi és però no el determina). Resulta curiós el paral·lelisme entre aquesta forma de pensar i el que opina de la música el psicòleg Steven Pinker.

Per a Pinker la música és, simplement “un pastís de formatge auditiu”: pessigolleja parts importants del cervell, com el pastís ho fa en la boca, però no compleix cap funció. Pot activar zones relacionades amb l’emoció, la recompensa, el llenguatge, l’audició o els moviments. Pot ser molt plaent, però no compleix cap objectiu. És el que es coneix com un paràsit evolutiu, un subproducte que apareix a partir d’altres funcions que són les realment importants.

(i aquí entro jo també al debat, aprofitant el que vaig escoltar a Robert Zatorre, investigador en l’Institut Neurològic de Montreal, quan afirmava que per a ell la música era alguna cosa semblat al foc. És possible que fos un subproducte -ja sigui biològic o cultural-, però s’havia conservat d’una forma tan evident perquè s’hi havia fet necessari. Perquè millorava la comunicació, perquè augmentava la cohesió en els grups.)

Morgado no s’atura aquí. Intenta buscar una explicació a la nostra impossibilitat d’entendre el procés de la matèria a la imaginació. Busca que obeeixi a alguna cosa. Pensa (reconeix que és una conjectura) que pot resultar adaptativa, suposar un avantatge. Manté que aquesta mancança segurament estigui darrere de la nostra arrelada tendència a allò sobrenatural, a la necessitat de les religions.

“Creure” ajuda a viure. I poca gent té l’educació i la preparació necessàries per viure en la curiositat, sense necessitat d’un ´més enllà´ justificador. Sona atractiu, és cert. Però (torno a intervenir en el debat) es presenta, si no fals, incomplet. Si l’educació és capaç de revertir la tendència llavors el seu arrelament és extremadament dèbil. Costa de creure que la naturalesa hagi conservat amb afany alguna cosa que pot arribar a ser tan cultural, tan en certa manera espuri.

I Morgado segueix (però amb això ja acaba): apunta que potser en algun moment siguem capaços d’entendre el procés. Que potser aquesta capacitat es faci necessària i sigui seleccionada per l’evolució. Que tal vegada es produeixi un salt tecnològic que la converteixi en imprescindible.

Tal vegada. Però no sembla clar que l’evolució segueixi el seu curs entre nosaltres com ho feia abans. Així ho pensa Matt Ridley, per exemple. En qualsevol cas això ja és pura conjectura.

Com ho és també, ara per ara, l’assumpte del determinisme i la llibertat, del qual també es va parlar. Però per a això ja tindrem temps en les properes sessions.

Quan ens visiti Gazzaniga.

___________________________________________

El video de la conferència d’Ignacio Morgado a:

http://vimeo.com/43246830

Publicat per Jesús Méndez

Escritor y periodista científico. MD, PhD